Henri Bergson: la duració és allò indivisible i allò substancial

[...]És precisament aquesta continuïtat indivisible de canvi el que constitueix la duració vertadera. No puc entrar ara en l’examen profund d’una qüestió que he tractat en un altre costat. Em limitaré, doncs, a dir, per respondre als qui veuen aquesta duració «real» no sé què d’inefable i de misteriós, que és la cosa més clara del món: la duració real és el que sempre s’ha anomenat el temps, però el temps percebut com indivisible. No estic en desacord amb què el temps implica successió. Però que la successió es presenti en primer lloc a la nostra consciència com la distinció d’un «abans» i d’un «després» juxtaposats, això ja no podria acceptar-ho. Quan escoltem una melodia, tenim la impressió més pura de successió que podem tenir -una impressió tan allunyada com és possible de la de simultaneïtat-, i no obstant això és la continuïtat mateixa de la melodia i la impossibilitat de descompondre-la el que causa en nosaltres aquesta impressió. Si la descomponem en notes distintes, en tants «abans» i tants «després» com nos doni la gana, estem barrejant imatges espacials i impregnem la successió de simultaneïtat: en l’espai, i només en l’espai, hi ha distinció nítida de parts exteriors unes a altres. Reconec, d’altra banda, que per regla general ens col·loquem en el temps espacialitzat. No tenim cap interès a escoltar el brunzit ininterromput de la vida profunda. I, no obstant això, la duració real està aquí. Gràcies a elles tenen lloc en un sol i mateix temps els canvis més o menys llargs als quals assistim en nosaltres mateixos i en el món exterior.[...]