Antropologia

Els antropòlegs també formulen judicis ètics sobre el valor de les diferents classes de pautes culturals. L’objectivitat científica no té l’origen en l’absència de prejudicis sinó en tenir cura de no permetre que els propis prejudicis influeixin en el resultat del procés d’investigació.

Extret de Marvin Harris, 1998.

Henri Bergson: la duració és allò indivisible i allò substancial

[...]És precisament aquesta continuïtat indivisible de canvi el que constitueix la duració vertadera. No puc entrar ara en l’examen profund d’una qüestió que he tractat en un altre costat. Em limitaré, doncs, a dir, per respondre als qui veuen aquesta duració «real» no sé què d’inefable i de misteriós, que és la cosa més clara del món: la duració real és el que sempre s’ha anomenat el temps, però el temps percebut com indivisible. No estic en desacord amb què el temps implica successió. Però que la successió es presenti en primer lloc a la nostra consciència com la distinció d’un «abans» i d’un «després» juxtaposats, això ja no podria acceptar-ho. Quan escoltem una melodia, tenim la impressió més pura de successió que podem tenir -una impressió tan allunyada com és possible de la de simultaneïtat-, i no obstant això és la continuïtat mateixa de la melodia i la impossibilitat de descompondre-la el que causa en nosaltres aquesta impressió. Si la descomponem en notes distintes, en tants «abans» i tants «després» com nos doni la gana, estem barrejant imatges espacials i impregnem la successió de simultaneïtat: en l’espai, i només en l’espai, hi ha distinció nítida de parts exteriors unes a altres. Reconec, d’altra banda, que per regla general ens col·loquem en el temps espacialitzat. No tenim cap interès a escoltar el brunzit ininterromput de la vida profunda. I, no obstant això, la duració real està aquí. Gràcies a elles tenen lloc en un sol i mateix temps els canvis més o menys llargs als quals assistim en nosaltres mateixos i en el món exterior.[...]

L'instant

Per a nosaltres no hi ha res més que l' instantani. Captem en una intuïció relativament simple, moments tan nombrosos com es vulgui d’un temps indefinidament divisible , evolucionant  de forma que és pugui passar d’un moment al moment següent per mitjà de deducció matemàtica.

En l’art,

 l’aparença no s’oposa com una percepció incompleta a l’objecte bell que pogués estar més enllà d’ella; l’aparença és la característica estètica. Allò bell és aparença, imatge, forma que es percep immediatament pels sentits i l’art no busca una altra realitat més enllà de l’aparença, a la que exalta i conrea.

Els sentiments

Són estats d'ànim qualitativament tenyits per formes superiors de plaer o dolor, l'especificació dels quals d'ordinari remet a continguts i valors culturals.

L'absurd de la vida ha d'acabar necessàriament amb la mort.

Això està en la base de l'angoixa existencial, que s'accentua en considerar que la mort no sols és un fet, sinó un procés: des que naixem estem condemnats a morir.

L'home és un «ser per a la mort», deia Heidegger, que considerava la mort com el fonament constitutiu de l'existència en la seva finitud.